Estos últimos días, Antón Castro ha ido dándonos en Heraldo de Aragón y en su blog una serie de crónicas sobre actividades y artistas en la Comarca del Matarraña. El primero de sus artículos estuvo dedicado a la presentación de dos libros escritos por muchas manos.
Aquí se explica el propósito de
Tren de Val de Zafán
Val de Zafán ye un manullo de relatos y poemas a redol d’un camín, de fierro, que mos trai a frescor d’a bisa d’o mar, a fredor d’o zierzo y a boluntat d’entendimiento dellá d’as mugas y decá d’as luengas y resultau d’a empenta naxida d’una tierra sin de mugas, a Matarraña, fruito d’a iniziatiba de Serret Llibres y l’otel La Parada del Compte, como preba palpiable d’ixa boluntat de comunicazión.
A la convocatòria han acudit 41 autors, d’aquí, d’allí, de tot arreu i com diria Lluís Llach i que podríem adoptarho com a lema, Venim del nord / venim del sud / de terra endins / de mar enllà / i no creiem en les fronteres... I cadascun que s'hi ha sumat ho ha fet en la seva llengua, en la llengua del cor que és com cadascun pensa i sent, perquè en aquesta llengua la paraula es transforma en imatge mental, en cosmovisió de l’univers, en la nostra pròpia cosmovisió. Així doncs, sense complexos, sense tabús, sense oblidar d’on venim però amb el ferm desig de voler caminar junts, amb les nostres llengües del cor, amb la paraula a la mà oberta i estesa.
No se han traducido los textos. Fue decisión de los coordinadores Juli Micolau y Chusé Aragüés. Por ello se presentan tal y como fueron sentidos y pensados, tal como fueron escritos en su lengua originaria porque, como dice Artur Quintana en el prólogo, “funciona la intecomunicación románica” cuando queremos que funcione, cuando sabemos valorar lo de los demás igual que lo nuestro, cuando tenemos voluntad de entendernos.
Pero prou de cosas tristas, e paso a esplicar d’an ha surtito a ideya d’escribir iste libro. Ba naxer en o medollo d’a linia, en a Parada del Compte, amán mesmo d’a Matarranya e d’o gran biaduto que lo trabiesa, chustet en bel medio d’o trayeuto. Biene d’a luita cuentra l’ixuplito con a esfugata de Carme Sabaté ta estimular as muitas bozes nuestras, a fayena editorial de Gara d’Edizions, as sucherenzias de Serret e a coordinazión de Juli Micolau y Chusé Aragüés. A os autors, ta escribir d’o tren, no lis ha calito d’ir ta os archibos, que no fa pas tanto de tiempo que a Torica xalfegaba por as costeras de La Fontcalda cara ta El Pinell, e a boirera encara no ha enfoscato guaire os ricuerdos. E si d’ixes a beluno ya no le’n quedan, siempre remane o recurso d’a Bía Berda.
Escriben en toz os cheners, con fuerte predominio d’a narratiba, estorias mayormén, e más bien dramaticas, pero no i falta bel idilio e o ton bucolico. A poesía –en temps incerts d’atur– no bi se prodiga guaire. E o teatro? No bi n’ha denguna obra, ye berdá, e tamién en ye que no costarba cosa de fer-ne muntaches:
bi n’ha prou de testos, dialogos, monologos que asinas en reclaman. Pero ixo sí: no tos escandalizez por a toponimia, que campa como quier, liberrimamén: Balderrobres/Vall-de-roures/Vallderroures/Valderrobres, Híxar/Híjar/Íxar, ezt., e mesmo La Fuencálida e Prados.
Ja hem vist que al tren no debades li deien lo Sarmentero, perquè corria, més aviat poquet, entre les vinyes verdes cap al mar. Era el somni aragonès del camí a la mar blava –enta la mar Mediterrania–, que l’alt rei en Jaume, diuen, havia vetat, tal com s’ensenya a les escoles aragoneses, oblidant –interessadament,
diríem amb ètica Heraldiana– que aquest camí havia estat de sempre l’Ebre, i que la frontera mai no es va tancar mentre Aragó i Catalunya van anar junts, només quan van passar a ser ambdós Castella, bé, això que ara en diem Espanya. En els textos predominen, i de molt, les valls més aviat menudes, amb masos escampats entre bancals d’oliveres, ametllers i vinyes, i planes escasses, que només es fan grans i ufanes en arribar a
l’Ebre i avançar cap a la mar i el delta. A pesar de les pluges, que de vegades es fan de pregar, el trajecte, el país, té el verd profund de vinyes i pinedes. I els autors mai no deixen ací de dir-nos-ho i mostrar-ho. En resum: és l’àmbit, si ens posem solemnes, d’on ha eixit la nostra cultura greco-llatina mediterrània. Només
alguns autors descriuen molt de passada la plana aspra i seca, desarbrada, per on transita el tren en deixar Valldalgorfa cap a La Pobla, malgrat constituir-ne un terç de la línia, o potser més. I ho fan amb les obligades parameras, deixant-se d’un mot tan arrelat com secarrals, i afegint, encertadament, aquí no bi ha cosa
más que o zielo. De cites com aqueixes, però, no h’hi ha gaires. Això, la forta presència, abassegadora, del paisatge mediterràni en els textos, és clar, comporta el risc, que els deixebles del genial tergiversador salmantí, ens encolomen el sant-benet de ¡Seréis siempre unos niños, levantinos! ¡Os ahoga la estética!, tot oblidant que la seua exaltació de l’alt páramo i els horitzons de cels inacabables no és res més sinó un altra estètica, l’oficial, i ergo ben vista.
Y el Sarmentero de la Val de Zafán corre también por las viñas y secarrales del tiempo, desde los orígenes ya remotos del siglo XIX, para entrar en la Guerra y la Posguerra y llegar casi a la Transición, que bien poco le faltó. Y finalmente se diluye en la Vía Verde. De todos esos puntos se habla aquí, y mucho, muchísimo, de los trenes, como el lector tiene derecho a esperar dado el título del libro, de trenes aragoneses y catalanes, de
cómo nació el nuestro, y feneció, y de otros trenes –de Tauste o de La Cava– que han tenido un destino semejante, o peor. Y en torno al tren se van tejiendo los paisajes humanos de muchas personas, anónimas o no tanto, especialmente las miserias y los horrores de la Guerra y la Posguerra, algunos todavía bien persistentes en estos momentos —Hable en español que estamos en un país civilizado! El recuerdo de aquellos años sigue vivísimo en estos textos, desmitiendo el mensaje interesado de quienes quisieran que no se hablase más de Guerra ni de Posguerra. Son paisajes humanos de desgarrado realismo, que a ratos saben
alternar con otros inmersos en la afable magia del Matarranya, de túneles de misterio, de trenes pretéritos que surgen de la boira, ...
Els textos són en les tres llengües d’Aragó, i cal enumerar-les perquè l’evidència ja fa massa anys que es nega en aquesta terra: la llengua aragonesa, la castellana i la catalana. Els autors en la segona solen cenyir-se al diccionari, i només l’un o l’altre deixa entrar, o se li escapa, algun mot del castellà de la terra: lamines,
charrar, Purisma, redolada ....
Els de les altres, ben al contrari, malgrat una major presència dels estàndards, fan servir moltes altres formes, i en el cas del català esplèndidament tortosines i matarranyenques –as silabas enchugarditas d’o catalán de La
Freixneda. El llibre forma part de la col·lecció ViceVersa dedicada a fer conèixer als lectors castellano-parlants obres escrites en les llengües minoritzades de l’Aragó, i ha estat precedit per quatre textos, uns d’aragonesos i altres de catalans en versió castellana. Ara els editors han anat més enllà i donen ací els textos
en la versió original aragonesa, castellana o catalana, sense la crossa de la traducció, perquè entenen que amb moderat esforç, i més que més sense prejudicis, funciona la intercomprensió romànica –man, mano, mà, ... El context, és clar, ajuda molt.
Els de llengua aragonesa o catalana, constitucionalment bilingües, ho tenen més fàcil, però fins i tot els monolingües castellans, especialment si són aragonesos, tenen en la seua parla moltíssims aragonesismes i no pas pocs catalanismes. Així, doncs, llegiu els textos en la llengua que toque, que La fe sens òbras mòrta és, i res no agermana tant, per damunt d’odis i atavismes, com el coneixement de la llengua de l’altre.
En el citado artículo de Castro, titulado "El Matarraña más literario", se recogen los comentarios que se escuchaban en la presentación de los libros. Así:
Javier Aguirre, autor de varios libros sobre el Matarraña y activo colaborador de las jornadas, señalaba: “Los dos volúmenes significan una contribución importante a la creatividad literaria y una demostración de la vitalidad que existe y de la fraternidad que vincula a las tres lenguas oficiales en Aragón. Es sintomático que los dos editores -uno aragonés como Chusé Aragüés, de Gara, y otro catalán como Cisco Sánchez de March- hayan coincidido en el mismo planteamiento artístico y simbólico, utilizando la poesía y la narración como vehículos para mostrar la unión entre territorios vecinos, respetando la idiosincrasia y la adscripción administrativa de cada uno de ellos”.
Serret, que ha sido coeditor con Sánchez del volumen de poemas, explicaba: “Hemos creído que era la hora de la poesía. Y aquí está en un volumen que marcará un antes y después: 95 escritores que son aragoneses, valencianos, catalanes. ‘Poesia a la frontera’ aglutina a creadores de distintas tendencias, generaciones y procedencias. Su respuesta ha sido muy generosa”.
Pero Antón Castro, uno de los grandes en el periodismo cultural español, aprovechó también el viaje para cantar el paisaje, recordar a la pintora Gema Noguera y aplaudir las inquietudes de Octavio Serret (cuyo blog refleja el pulso de la Comarca) en: "Viaje al Matarraña"
De Gema Norega y de quienes cuidan su legado habla en: "Una pintora inolvidable"
En Valderrobres nos da noticia de la fotógrafa Laia Vaquer: "Laia Vaquer: el cuerpo y el paisaje"
Del Museo Juan Cabré, en Calaceite, nos acerca la última exposición de Rubén Enciso: "Rubén Enciso vuelve a la pintura para denunciar los muros del mundo"
Una breve y poética semblanza de Ersi Samará, en: "Ersi Samará: fotógrafa en Beceite"
A la convocatòria han acudit 41 autors, d’aquí, d’allí, de tot arreu i com diria Lluís Llach i que podríem adoptarho com a lema, Venim del nord / venim del sud / de terra endins / de mar enllà / i no creiem en les fronteres... I cadascun que s'hi ha sumat ho ha fet en la seva llengua, en la llengua del cor que és com cadascun pensa i sent, perquè en aquesta llengua la paraula es transforma en imatge mental, en cosmovisió de l’univers, en la nostra pròpia cosmovisió. Així doncs, sense complexos, sense tabús, sense oblidar d’on venim però amb el ferm desig de voler caminar junts, amb les nostres llengües del cor, amb la paraula a la mà oberta i estesa.
No se han traducido los textos. Fue decisión de los coordinadores Juli Micolau y Chusé Aragüés. Por ello se presentan tal y como fueron sentidos y pensados, tal como fueron escritos en su lengua originaria porque, como dice Artur Quintana en el prólogo, “funciona la intecomunicación románica” cuando queremos que funcione, cuando sabemos valorar lo de los demás igual que lo nuestro, cuando tenemos voluntad de entendernos.
Este es el prólogo, donde Quintana alterna castellano, catalán y aragonés:
PRELOGO — PRÒLEG — PRÓLOGO
Va per tu, Sarmenter, que vas fer d’enllaç
de terres i de persones,de llengües i de cultura.
Maria Lluïsa Gascon i Prades
Ací, en aquest llibre, llegireu la història i vida, intensa i dura, amable i tèrbola, del Tren de la Val de Zafán. Busco per la meua cartografía, potser insuficient, és cert, i no trobo cap vila ni cap indret que se’n diga, de Val de Zafán. D’on surt un nom així, insospitat, i no allò tan evident de Ferrocarril de la Pobla a
Tortosa, com Saragossa-Alacant o Ankara-Istanbul? Busco i rebusco per la xarxa i acabo trobant que prop de l’Estació de la Pobla, quan ja hi passava el tren de Casp a Saragossa, però encara no s’havia fet el nostre, hi corria una sèquia, sembla que cabalosa, dita de la Val de Zafán, que rega l’horta de la vila. Un
topònim humil, val a dir, i potser per això la gent no en va fer gaire cas –“On és això de Safan?” es devien preguntar– i van rebatejar el tren amb l’assenyat poètic nom de Sarmentero, perquè
corria entre vinyes verdes cap a mar. I tanmateix, per una vegada, més m’estimo el nom oficial de Zafán, que té clares connotacions morisques –mudèjars fóra més just de dir–, i sempre és bo de recordar els nostres ancestres desterrats.Pero prou de cosas tristas, e paso a esplicar d’an ha surtito a ideya d’escribir iste libro. Ba naxer en o medollo d’a linia, en a Parada del Compte, amán mesmo d’a Matarranya e d’o gran biaduto que lo trabiesa, chustet en bel medio d’o trayeuto. Biene d’a luita cuentra l’ixuplito con a esfugata de Carme Sabaté ta estimular as muitas bozes nuestras, a fayena editorial de Gara d’Edizions, as sucherenzias de Serret e a coordinazión de Juli Micolau y Chusé Aragüés. A os autors, ta escribir d’o tren, no lis ha calito d’ir ta os archibos, que no fa pas tanto de tiempo que a Torica xalfegaba por as costeras de La Fontcalda cara ta El Pinell, e a boirera encara no ha enfoscato guaire os ricuerdos. E si d’ixes a beluno ya no le’n quedan, siempre remane o recurso d’a Bía Berda.
bi n’ha prou de testos, dialogos, monologos que asinas en reclaman. Pero ixo sí: no tos escandalizez por a toponimia, que campa como quier, liberrimamén: Balderrobres/Vall-de-roures/Vallderroures/Valderrobres, Híxar/Híjar/Íxar, ezt., e mesmo La Fuencálida e Prados.
Ja hem vist que al tren no debades li deien lo Sarmentero, perquè corria, més aviat poquet, entre les vinyes verdes cap al mar. Era el somni aragonès del camí a la mar blava –enta la mar Mediterrania–, que l’alt rei en Jaume, diuen, havia vetat, tal com s’ensenya a les escoles aragoneses, oblidant –interessadament,
diríem amb ètica Heraldiana– que aquest camí havia estat de sempre l’Ebre, i que la frontera mai no es va tancar mentre Aragó i Catalunya van anar junts, només quan van passar a ser ambdós Castella, bé, això que ara en diem Espanya. En els textos predominen, i de molt, les valls més aviat menudes, amb masos escampats entre bancals d’oliveres, ametllers i vinyes, i planes escasses, que només es fan grans i ufanes en arribar a
l’Ebre i avançar cap a la mar i el delta. A pesar de les pluges, que de vegades es fan de pregar, el trajecte, el país, té el verd profund de vinyes i pinedes. I els autors mai no deixen ací de dir-nos-ho i mostrar-ho. En resum: és l’àmbit, si ens posem solemnes, d’on ha eixit la nostra cultura greco-llatina mediterrània. Només
alguns autors descriuen molt de passada la plana aspra i seca, desarbrada, per on transita el tren en deixar Valldalgorfa cap a La Pobla, malgrat constituir-ne un terç de la línia, o potser més. I ho fan amb les obligades parameras, deixant-se d’un mot tan arrelat com secarrals, i afegint, encertadament, aquí no bi ha cosa
más que o zielo. De cites com aqueixes, però, no h’hi ha gaires. Això, la forta presència, abassegadora, del paisatge mediterràni en els textos, és clar, comporta el risc, que els deixebles del genial tergiversador salmantí, ens encolomen el sant-benet de ¡Seréis siempre unos niños, levantinos! ¡Os ahoga la estética!, tot oblidant que la seua exaltació de l’alt páramo i els horitzons de cels inacabables no és res més sinó un altra estètica, l’oficial, i ergo ben vista.
Y el Sarmentero de la Val de Zafán corre también por las viñas y secarrales del tiempo, desde los orígenes ya remotos del siglo XIX, para entrar en la Guerra y la Posguerra y llegar casi a la Transición, que bien poco le faltó. Y finalmente se diluye en la Vía Verde. De todos esos puntos se habla aquí, y mucho, muchísimo, de los trenes, como el lector tiene derecho a esperar dado el título del libro, de trenes aragoneses y catalanes, de
cómo nació el nuestro, y feneció, y de otros trenes –de Tauste o de La Cava– que han tenido un destino semejante, o peor. Y en torno al tren se van tejiendo los paisajes humanos de muchas personas, anónimas o no tanto, especialmente las miserias y los horrores de la Guerra y la Posguerra, algunos todavía bien persistentes en estos momentos —Hable en español que estamos en un país civilizado! El recuerdo de aquellos años sigue vivísimo en estos textos, desmitiendo el mensaje interesado de quienes quisieran que no se hablase más de Guerra ni de Posguerra. Son paisajes humanos de desgarrado realismo, que a ratos saben
alternar con otros inmersos en la afable magia del Matarranya, de túneles de misterio, de trenes pretéritos que surgen de la boira, ...
Els textos són en les tres llengües d’Aragó, i cal enumerar-les perquè l’evidència ja fa massa anys que es nega en aquesta terra: la llengua aragonesa, la castellana i la catalana. Els autors en la segona solen cenyir-se al diccionari, i només l’un o l’altre deixa entrar, o se li escapa, algun mot del castellà de la terra: lamines,
charrar, Purisma, redolada ....
Els de les altres, ben al contrari, malgrat una major presència dels estàndards, fan servir moltes altres formes, i en el cas del català esplèndidament tortosines i matarranyenques –as silabas enchugarditas d’o catalán de La
Freixneda. El llibre forma part de la col·lecció ViceVersa dedicada a fer conèixer als lectors castellano-parlants obres escrites en les llengües minoritzades de l’Aragó, i ha estat precedit per quatre textos, uns d’aragonesos i altres de catalans en versió castellana. Ara els editors han anat més enllà i donen ací els textos
en la versió original aragonesa, castellana o catalana, sense la crossa de la traducció, perquè entenen que amb moderat esforç, i més que més sense prejudicis, funciona la intercomprensió romànica –man, mano, mà, ... El context, és clar, ajuda molt.
Els de llengua aragonesa o catalana, constitucionalment bilingües, ho tenen més fàcil, però fins i tot els monolingües castellans, especialment si són aragonesos, tenen en la seua parla moltíssims aragonesismes i no pas pocs catalanismes. Així, doncs, llegiu els textos en la llengua que toque, que La fe sens òbras mòrta és, i res no agermana tant, per damunt d’odis i atavismes, com el coneixement de la llengua de l’altre.
La Codonyera, a primers de juny del 2011
Artur Quintana i Font
En el citado artículo de Castro, titulado "El Matarraña más literario", se recogen los comentarios que se escuchaban en la presentación de los libros. Así:
Javier Aguirre, autor de varios libros sobre el Matarraña y activo colaborador de las jornadas, señalaba: “Los dos volúmenes significan una contribución importante a la creatividad literaria y una demostración de la vitalidad que existe y de la fraternidad que vincula a las tres lenguas oficiales en Aragón. Es sintomático que los dos editores -uno aragonés como Chusé Aragüés, de Gara, y otro catalán como Cisco Sánchez de March- hayan coincidido en el mismo planteamiento artístico y simbólico, utilizando la poesía y la narración como vehículos para mostrar la unión entre territorios vecinos, respetando la idiosincrasia y la adscripción administrativa de cada uno de ellos”.
Serret, que ha sido coeditor con Sánchez del volumen de poemas, explicaba: “Hemos creído que era la hora de la poesía. Y aquí está en un volumen que marcará un antes y después: 95 escritores que son aragoneses, valencianos, catalanes. ‘Poesia a la frontera’ aglutina a creadores de distintas tendencias, generaciones y procedencias. Su respuesta ha sido muy generosa”.
Francho Nagore estaba tan entusiasmado como perplejo: “Una cosa así casi resulta excesiva, casi inconcebible. Tantos escritores juntos es una fiesta. El Matarraña te atrapa por la cultura y el paisaje: entras en él y ya huele un poco a Mediterráneo”. Con todo, Nagore decía que el catalán de Aragón y el aragonés “se ignoran mutuamente. Estamos demasiado lejos. Y son buenos encuentros así para establecer relaciones”.
Chusé Inazio Nabarro dio clases durante casi una década en Valderrobres y parece conocer muy bien las afinidades entre el catalán y el aragonés. Participa en los dos volúmenes, con sonetos y canciones de estirpe tabernaria y con un cuento en el que rinde homenaje al tren de Gallur a Sádaba, en el que trabajaba su abuelo. “Aquí es donde el catalán más vivo, pero padece problemas semejantes al aragonés de los valles, que se habla menos: también va hacia atrás y pelea contra la amenaza de extinción”.
 |
| Montse Castellá, Octavio Serret, Cisco Sánchez, Chusé Aragüés, el presidente de ASCUMA, Santi Borrell y Juli Micolau, en la Parada de Torre del Compte |
Pero Antón Castro, uno de los grandes en el periodismo cultural español, aprovechó también el viaje para cantar el paisaje, recordar a la pintora Gema Noguera y aplaudir las inquietudes de Octavio Serret (cuyo blog refleja el pulso de la Comarca) en: "Viaje al Matarraña"
 |
| Del blog de Serret |
 |
| Gema Norega |
 |
| Laia Vaquer |
 |
| Pintura de La brecha en el muro/La bretxa al mur, de Rubén Enciso |
Del Museo Juan Cabré, en Calaceite, nos acerca la última exposición de Rubén Enciso: "Rubén Enciso vuelve a la pintura para denunciar los muros del mundo"
Una breve y poética semblanza de Ersi Samará, en: "Ersi Samará: fotógrafa en Beceite"
 |
| Ersi Samará |
